Aquesta composició, pura poesia política, podria ser tan sols —i de fet ho és— un bell cant d’amor, però acaba esdevenint molt més que això, acaba essent una oda al·legòrica a la proesa, el cant d’un combatent de la imprescindible Revolució que tem fallir i no retrobar mai més l’anhelada llibertat, el cant d’un amant que se sent impel·lit a marxar i tem no retrobar-se amb el seu amor.

Resulta clau assenyalar que Llach cantava des d’un país ofegat per una dictadura franquista que a dia d’avui molts analistes estarien d’acord en afirmar que encara estén sibil·linament els seus llargs tentacles feixistes per allà on pot i, és clar, com a membre dels Setze Jutges i component de la Nova Cançó, el cantautor no fa puntada sense fil i, oferint a la lluna, oferint a l’estimada, el seu ram de flors vermelles, ret homenatge a la Revolució dels Clavells o Revolução dos Cravos que, el dia 25 d’abril de 1974, va fer caure la dictadura política instaurada des de 1926 a Portugal i va possibilitar que totes les províncies portugueses no europees, excepte Madeira i Macau, aconseguissin la seva independència abans d’acabar l’any 75. L’alçament va ser dut a terme pels oficials intermedis de la jerarquia militar —el Movimento das Forças Armadas o MFA— la majoria dels quals eren capitans (després coneguts com els “capitans d’abril”) que havien participat en la guerra colonial i que, junt amb els seus compatriotes, van conquerir els carrers de la capital portuguesa a ritme de “Grândola, Vila Morena“, fusell i clavells en mà.

I és que tota una generació de joves de finals dels 60 i els 70 va connectar profundament i insurgir-se amb la Revolució de Vellut també coneguda com la Primavera de Praga o Pražské jaro, el Maig francès a París, el 68 japonès i els fets de Vietnam, Xile o Lisboa, dels quals enguany es commemora el cinquantè aniversari.