Cada vegada que escolto la reina del soul, la gran Aretha Franklin, demanar respecte fa que, com no!, senti per dins meu l’orgull de ser dona i, a la vegada, la ingent responsabilitat de continuar, cada dia del món, reivindicant els meus —que són nostres, els dels éssers humans— drets en tots els àmbits de la vida.
Al tema original, amb molt èxit interpretat per Otis Redding el 1965, s’exposen una sèrie d’estereotips sobre les relacions sexuals, intradomèstiques i econòmiques entre homes i dones, que són musicats sota una òptica en aquell temps —i, per a alguns, encara avui— invisiblement masclista. Ell arriba a casa, cansat i fart de treballar ‘com un negre’ per ella —que a més de ser dona i en el seu cas, el que aquí seria igual o pitjor, ser nigger…(terme despectiu per a una persona negra a USA), en lloc de portar-li les plantofes, fer-li un massatget i tenir a punt un plat calent a taula, segur que ha estat tot el dia fent el pendó i polint-se el jornal o pintant-se com una mona i endropida al sofà— i, a canvi, li demana respecte, ‘només’ li demana respecte a ‘una nena’ que ell recompensa amb ‘tots els seus diners’ i posant-li en safata ‘tot el que vol’.
Aretha compon i grava —curiosament el dia de Sant Valentí de l’any 1967— un cover del tema i tombant, magistralment, la truita el converteix en un himne reivindicatiu de l’empoderament femení. La versió inclosa en el seu àlbum “I Never Loved a Man the Way I Love You” (‘Mai he Estimat a un Home de la Manera que t’Estimo a Tu’), que ara serà interpretada per una dona i per a acabar-ho d’adobar afroamericana, donarà visibilitat a la seva fortalesa, a la seva seguretat, al seu valor com a persona i com a dona, i trencarà amb el clixé de ‘danyar i aprofitar-se’ d’un ‘pobre i enganyat’ home al qual, ‘només’, corejada per les seves germanes, li demanarà, lletrejant-ho a fi que li quedi meridianament claret ‘just a little bit’ (una miqueta) de: R-E-S-P-E-C-T.
Qualsevol de nosaltres afirmaria —com la pròpia Aretha va argumentar a un periodista: “It’s quite natural that we all want respect and should get it”— que és molt natural que tots nosaltres vulguem respecte i tan naturalment hauríem d’obtenir-lo… i, per descomptat, no hauria de ser objecte de notícia ni res destacable ni tampoc hauria de caler ‘demanar-se’ tan fonamental dret…, però ser i exercir de dona a ple segle XXI continua resultant una tasca massa vegades complicada, i el respecte —cap a nosaltres i també des de nosaltres mateixes— continua tristament havent-se, ja opino que a aquestes alçades del partit, no demanar, no, sinó…, exigir. Així que converteix-te en activista del R-E-S-P-E-C-T-E en majúscules i ben lletrejat, i no flaquegis ni titubegis quan es tracti de respectar-te a tu mateixa ni esperis assegudeta i discretament a que te’l donin… Agafa-te’l tu! Te’l mereixes i te’l deus!